Sobre mi
Recordo que, de petit, solia jugar amb nines. M’agradava pentinar-les, vestir-les, posar-los noms. Però el que més m’interessava era imaginar qui eren, d’on venien, què sentien. I imaginava un espai on eren, els atorgava un to de veu diferent a cada una i pensava des de quin angle volia que succeís cada punt de la història que anava creant sobre la marxa, movent-les al meu antull com si dissenyés un storyboard al moment, com si creés la meva pel·lícula on la càmera eren els meus ulls.
Un dia, devia tenir uns vuit anys, estava tan immers en una d’aquelles històries que em vaig aturar sense voler. Recordo amb molta claredat que, enmig d’una escena que m’acabava d’inventar, vaig començar a plorar. Em va emocionar profundament el que estava construint, com si aquella història no només existís al meu cap, sinó també en algun lloc real. Em vaig sentir molt a prop d’aquelles nines i hi vaig percebre un nivell d’humanitat descomunal. Havia creat alguna cosa real.
Aquest moment, encara que fos només un joc, va ser important. Em va fer entendre quelcom que amb els anys he anat reafirmant: que la nostra mirada (allò que imaginem, sentim, projectem) té poder. Que quan un és sincer amb allò que porta dins i ho tradueix en una història, pot generar emoció, fins i tot en un mateix. I, si et commou a tu, pot commoure també els altres. Aquesta experiència va ser, sense saber-ho, el meu primer exercici de direcció. Sense càmera, sense guió, sense actors reals.
Amb els anys he entès que això és el que em mou, i és que sempre he tingut una necessitat molt forta d’observar allò que m’envolta amb detall: les persones, els seus gestos, els silencis que les acompanyen i les seves contradiccions.
M’interessa recrear la realitat, el seu ritme i el seu temps. Aconseguir que l’espectador respiri al mateix ritme que el personatge i que visquin de la mà la seva història. Per a mi, el cinema és un viatge que es planteja a l’espectador i, en aquest sentit, ser director és ser el guia d’aquest viatge. És un gran orgull veure com s’ha construït la realitat que has plantejat i com, de sobte, una persona externa al teu món interior hi pot entrar i viure-la.
La meva mirada segueix les històries on el més important no sempre es diu en veu alta, on el conflicte no és evident sinó que està amagat a les mirades, als silencis o al que es deixa fora de l’enquadrament. M’atrauen els relats que es mouen en l’ambigüitat moral o emocional, com a “In the Mood for Love” o “Burning”, on l’espectador ha d’implicar-s’hi activament, llegint entre línies.
També m’interessen les relacions humanes complexes, especialment aquelles marcades per la tensió entre allò íntim i allò que no es pot nomenar. Com en “Anatomia d’una caiguda”, m’agrada quan una història pot girar al voltant d’una pregunta sense resposta clara i quan el judici sobre els personatges queda obert. Em interessa explorar allò que no es veu a simple vista: els grisos, les contradiccions, la veritat fragmentada.
Vull explicar històries que convidin a la reflexió emocional i moral, que no cerquin donar respostes sinó generar sensacions i preguntes. I fer-ho des d’un llenguatge visual cuidat, amb atenció al ritme, a l’atmosfera i al que succeeix fora de camp.
M’agradaria entendre com convertir la meva mirada en una proposta cinematogràfica real, com transformar una intuïció visual o emocional en una posada en escena concreta i entendre com adaptar tot això al món laboral actual. I és que no veig el cinema només com un art o una forma de creació, també el veig com una professió de la qual viure, i per això necessito entendre les dues cares de la moneda. Per tot això, vull i desitjo estudiar Direcció de Cinema.
