Guions

Encara que tinc clar que la meva professió està relacionada amb l’àmbit audiovisual, la literatura em connecta amb mi mateix com res més ho fa. Escric relats curts per calmar-me, no perquè els llegeixi ningú ni perquè tinguin un “sentit”.

Els meus relats no són autobiogràfics, però neixen d’alguna sensació que ha florit i que, per por de reprimir-la, l’he hagut d’escriure. Són formes de domesticar pensaments que divaguen dins meu, que em pertorben i em remouen, per poder racionalitzar-los, posar-los damunt la taula i, en conseqüència, mirar-los a la cara i relativitzar-los.

Són històries sense estructura. De fet, m’agradaria creure que són històries que se senten més que s’entenen.

Hi ha alguna cosa en l’oriental que sempre m’ha remogut: una manera de mirar el món sense necessitat d’explicar-lo del tot, de deixar que el silenci digui allò que les paraules no poden abastar. En els llibres de Yasunari Kawabata, Banana Yoshimoto o Haruki Murakami hi trobo una sensibilitat que ressona en mi com l’eco d’alguna cosa que sempre ha estat allà: la malenconia suau del pas del temps, la bellesa d’allò imperceptible i el misteri que habita en les petites esquerdes de la realitat.

Els meus relats neixen d’això: d’una tassa de te tèbia oblidada sobre la taula, de l’olor de l’aire just abans que plogui, del frec accidental d’una mà al vagó del metro, de la llum que entra obliqua per la finestra a certa hora del dia. En aquests textos hi ha somnis que es barregen amb la vigília, absències que pesen més que les presències, i personatges que somien connectar amb alguna cosa intangible. No són històries tancades: són atmosferes, moments, estats volàtils. Fragments del que vaig sentir algun dia i del que no vaig saber dir en veu alta.

Us animo a llegir “De què està feta la meva àvia?” i “Tan cert, tan clar, tan breu”, encara que si teniu poc temps, us deixo tres microrelats que podeu llegir en un parell de minuts: “Cos de porcellana”, “Cigarret enganxós” i “El darrer capvespre al pis”.

Llegir i escriure allò que transito m’ha ensenyat a mirar amb pausa, a habitar els buits, a deixar que el temps passi al seu ritme. Això m’ajuda moltíssim a escriure guions per al cinema i, per damunt de tot, a crear. Per això volia afegir-los al meu portafolis, perquè són un reflex de mi en la mateixa mesura que els meus curtmetratges.